SOMNIS I REFLEXIONS

comentari sobre el llibre "Digues que m'estimes encara que sigui mentida"

Acomiadament

Filed under: General — maube at 2:49 pm on Dilluns, gener 18, 2010

Amb aquesta entrada m’acomiadaré, de moment, de vosaltres. I dic de moment, perquè l’experiència d’escriure per a saber que algú em llig m’ha agradat molt i sobre tot m’ha servit de molt.

He aprés a analitzar les paraules de l’autora del llibre escollit per mi, i he aprés una mica més com escriure tots aquells records que des de fa temps vaig anotant de forma “d’anar per casa” i per a ser llegits sols per mi.

La lectura m’ha fet despertar les ganes de llegir i d’escriure més a sovint. Ha fet que reflexione sobre tot tipus de temes interessants, que mai abans m’havia plantejat reflexionar-los. Amb eixa brevetat i claredat amb què escriu Montserrat Roig, ha fet que dia rere dia tinguera ganes de continuar llegint i entendre tot allò de què parla.

En resum, he trobat molt profitosa aquesta idea de fer un blog i reflexionar sobre coses i no és un acomiadament, és un fins aviat!

Fets i records que et fan feliç

Filed under: General — maube at 3:34 pm on Diumenge, gener 17, 2010

Avui escric per contar un fet continuant el que us vaig dir ahir… Avui em trobe una mica feliç, encara que per altra part molt infeliç.

L’internet i el telèfon serveixen de molta ajuda, pots comunicar-te amb aquelles persones que estimes tot i que ens trobem lluny l’un de l’altre. Parlant amb un dels meus cosins, dels que parlava a l’entrada anterior, va notar que no era la mateixa que el dia anterior…

Realment tenia raó i no era la mateixa persona que el dia anterior. Per qüestions de la vida, em trobava malament, sense ganes de res, amb poques forces, sentia que estava al negre fons d’un pou. El meu cosí va insistir en venir a buscar-me per intentar treure’m d’aquell negre pou, jo insistia en que no.

Minuts desprès el tenia baix de casa esperant-me. Vam estar parlant tranquil·lament, jo tímida com en els vells temps, parlant molt poca cosa. Tot i això, el fet de retrobar-me amb ell i el fet de estar a prop d’ell feia que jo oblidara l’obscuritat d’aquell pou. Més tard, vam anar a prendre’s alguna cosa, va cridar a un dels seus germans, i ens vam reunir amb un altre dels germans.

Sense que ells ho saberen, tot i l’oscuritat del pou en la que estava immersa, aquells moments em feien molt feliç. Encara que jo vaig estar callada perquè no tenia ganes, ni forces per estar de bon humor, ells van fer que em riguera, ells van fer que m’oblidara per moments d’aquell negre pou. I no sols ho van aconseguir intentant animar-me, sinó que solament amb el fet de poder estar amb tots ells de nou ja em feia feliç.

Tot i això continue dins d’aquell negre pou…

Tot açò venia perquè de nou, puc tindre un record feliç dels meus cosins a qui feia tant de temps que no veia.

La vida, consisteix amb això, fer coses noves amb aquelles persones de les que tens records tristos i a qui estimes per poder-ne tenir d’alegres.

Records

Filed under: General — maube at 5:08 pm on Dissabte, gener 16, 2010

Records bonics, records que no ho son tant, records que et fan mal, records propers, records llunyans, records amb nostàlgia, records amb ràbia, records i més records…

Montserrat Roig ens diu al capítol “ 2 RECORDS LLUNYANS” que per a escriure has de recordar. L’ofici d’escriure fa treballar la memòria. I per a escriure t’has d’enfrontar, vulguis o no vulguis a les zones de la cambra fosca, il•luminar-les amb les paraules, encara que facin mal.

Bé, us conte el que em va passar fa uns dies. Parlant amb una amiga de la família, em contava com la seua família viu molt lluny d’ací i els troba a faltar. Em contava records de la infància, coses que vivia amb els pares, els germans, els cosins, els oncles… realment em vaig sentir trista de saber que ella estava en aquella situació.

Quan vaig tornar a casa… pensant… vaig recordar que en la meua família trobem una situació semblant. Em vaig sentir trista. Els meus records són de fa molts anys. Era petita, anava a la meua caseta amb els meus pares, rebiem una cridada.

– Amparo, els tios i els cosins vindran aquesta vesprada

Em deia més tard la meua mare contenta, i més contenta em posava jo de que em donara aquella notícia. Feliç, esperava el moment de que els meus cosins aplegaren a la caseta.

Una vegada ja estaven allí, els feia dos petons, jugàvem una mica, però em mantenia una mica distant a causa de la meua timidesa. Tot i això, en realitat, estava molt feliç de poder estar a prop dels meus cosins.

Saber que, tot i que vivim en pobles diferents, de tant en tant ens fèiem visites, em feia molt feliç. Però un dia, tot s’acabà. Els cosins es fan grans, jo també, apartem una mica la família per a disfrutar amb els amics… I acabes deixant de banda aquella família a la que tant estimes i deixant de visitar-la. El temps passa i passa i l’única cosa que et queda són aquells fantàstics records.

El fet de recordar aquestes coses per a poder escriure-les a aquest blog, m’ha fet bé, perquè he recordat tot allò bonic que he aplegat a viure amb ells, però em fa mal, perquè m’ha fet recordar també tot el temps que he estat sense ells.

L’art d’escriure no és per a dones?

Filed under: General — maube at 7:01 pm on Divendres, gener 15, 2010

Des de molt temps enrere, les dones tenien unes feines pactades. L’home era qui manava i la dona qui obeïa. Les dones només tenien el paper de der ser esposes i mares i com no, fer la feina de la casa. Amb el pas del temps els rols de les dones han anat canviat poc a poc. Però les dones erem inferiors que els homes en molts aspectes. Les dones estavem al marge de tot, del món, i més encara de la literatura. No se’ns considerava persones que podiem tindre capacitat per crear literatura, sols per a fer les feines de casa i treballar per als demes sense obtindre res a canvi.

Més tard, quan algunes dones van tindre el valor de crear literatura, aquesta literatura es considerava a banda, com si fos una literatura diferent a la literatura que feien els homes. I a part, encerclaven totes les dones que escrivien dins de la mateixa literatura de dones. Com si totes les dones escrigueren de la mateixa manera.

Montserrat Roig fa una crítica sobre la separació de la literatura d’homes i la literatura de dones. Diu que els pensaments, i per tant el que despres s’escriu no te sexe. Cadascú escriu d’una manera i no te res a vore en ser dona o ser home. Per ser home no vas a escriure millor que una dona, ni al contrari.

Gràcies a aquelles dones que un dia es van rebel·lar la situació de les dones ha anat canviat i millorant. Ara les dones poden entrar en el món de la política i poden formar part de l’art de la literatura sense problemes.

En l’actualitat, afortunadament als països desarotllats d’europa i amèrica del nord, les dones han conseguit grans avanços en nivells polítics, socials, laborals i econòmic. No obstant això, malauradament, encara ens queda molt de camí per recorre per tal de que la dona sigua igual a l’home, en tots els aspectes, a tots els nivells.

La base fonamental per a consguir aquestos avanços estàn en les polítiques socials dels governs, però més que això, està en l’educació a les persones.

No hi ha patró d’escriptor

Filed under: General — maube at 4:33 pm on Dimecres, gener 13, 2010

Llegint el primer capítol, he hagut de parar i fer una reflexió. Perquè hi ha gent que pensa que un escriptor ha de ser d’una manera o ha de ser d’una altra manera?

Al llibre Montserrat Roig que la gent li diu mentidera perquè s’inventa històries. S’escusa dient que ella no menteix, simplement exagera i que a més, cal una mica de mentida per imaginar-nos que perseguim una mica de veritat.

Més tard, ens diu que un crític literari que li ha fet de pare li va dir que no seria mai una bona escriptora perque no es droga, no està alcoholitzada i fins i tot no es ni lesbiana. Lectors, és necessari per a ser escriptor tindre alguna d’aquestes qualitats?? has de ser lesbiana?? has de drogar-te, has d’alcoholitzar-te??

Si continuem llegint ens diu que el novel·lista espanyol Juan Benet li va dir que si per a escriure bé era necessari matar la mare, cremar la pròpia casa o violar la germana, doncs, que ell ho faria. I la Montserrat Roig tenia un embolic al cap, per que a part de tenir que emborratxar-se, drogar-se i posar-se al llit amb alguna dona… també havia de matar, cremar la casa o violar a algu??

Altres joves escriptors li van dir: “l’escriptor és un ser que pateix, i pateix de tal manera que el sofriment l’aboca, sense remei, a escriure” volent dir que el fet d’escriure és un càstic. Lectors, si el fet d’escriure és un càstic… us sembla normal que els escriptors es castiguen escribint??

Al meu parer, un escriptor és una persona normal i corrent, que escriu perquè vol i escriu el que vol… i també perquè com a persones enclavades en l’art de l’escriptura tenen la necessitat d’escriure per trasmetre les seues vivències o inquietuds. Si fora un càstic escriure, pense jo, que ningú escriuria… no? i un escriptor és una persona com totes les altres que no ho som, i que té els seus hobbies, i en el temps lliure fa el que vol, no té perque beure, drogar-se, ser lesbiana, i molt menys per a ser escriptora cal matar.

Una xicoteta contextualització

Filed under: General — maube at 5:36 pm on Dimarts, gener 12, 2010

Digues que m’estimes encara que sigui mentida és un llibre de proses literàries on Montserrat Roig, la seua autora, fa una reflexió sobre l’art d’escriure, una mirada a l’existència de l’home i les seues inquietuds i també fa un recorregut sobre la seua geografia intima.

Montserrat Roig va néixer el 13 de juny de 1946 a Barcelona i va morir el 1991. Els seus pares eres una família burgesa liberal de la dreta de l’Eixample. Montserrat Roig és un dels noms més representatius del conjunt d’escriptors que es van iniciar literàriament a finals dels seixanta. Des de jove participava en els moviments de protesta d’estudiants que es feien a les darreries del franquisme.

Escriu contes, novel·les, i també va fer alguna traducció i alguna incursió en el teatre, en l’assaig, i en altres gèneres. També cal destacar  la seva tasca com a periodista, on dona a conèixer la seua militància política catalanista, esquerrana i on manifesta la seua voluntat per construir una tradició de periodisme culte, feminista i amb la voluntat de recuperar la memòria històrica del país.

És per això, que a quest llibre defensa a les dones escriptores i ens dona a conéixer la seua forta personalitat i que és fidel a les seues arrels.